Junts

Recordo el dia en que per mi vas canviar. Després d'estar tot aquell temps parlant casi cada dia, per mi, era recolzar-me en tu en moments dificils, com a amic. Quan després d'estar pràcticament dos mesos parlant ens vam veure, vaig sentir una descárrega eléctrica dins meu, i vaig pensar: "Oh... Per què?" Poc a poc els llaços s'anaven fent més estrets, la complicitat era més afí, i jo sentía que t'ho podia explicar tot... A arribat un punt que no vull portar la conta dels mesos que fa que estem junts, sense dir-ho, que en el fons volem veure'ns... Ahir volia que et quedessis a dormir, amb mi, i no volia demanar-t'ho però les meves defenses d'autocontrol estaven pel terra i vaig deixar que veiessis el carinyo i l'estima que et tinc. Petons, carícies, respiracions agitades, un "queda't..." tímit, un somriure: ja ho havies pensat. Un suspir, ganes tens però et sobren obligacions que t'ho impedeixen...

Espero que mai perdem això que tenim, per molta distància i per moltes altres persones que se'ns creuin a la nostra vida.

Àvia

L'altre dia pensava en tu quan uns coneguts que son avis parlaven dels seus néts. Tu vas tenir 8 néts que juntament amb l'avi els vau disfrutar molt, més tu que ell, clar... Tu vas arribar a conèixer la meitat dels teus besnets, i els vas difrutar perquè cada setmana els veies, com el Joel es feia gran, que és el primer de tots, el pioner en la família dels petits de la casa...

La teva mort em va donar molt fort, no feia massa que ja havia perdut una altre membre de la família, i encara que en part, sabia que algun dia havies de marxar, no creia que seria d'un dia per l'altre, però me n'alegro. No erets dona d'hospitals, i m'hagues mort de pena si t'haguessin marejat els metges per donar-te hores o dies de vida.

Erets una dona sencilla, de camp, i la persona més honesta i sincera que he conegut, sense gens de maldat enlloc, sempre volent portar-te bé amb tothom i no crear conflicte. Ja sembla que no queden persones d'aquestes en el món.

El que més em pesa es tornar a casa un cap de setmana per veure la familia, i no pujar a casa teva a veure't a tu, una horeta, el temps que tingués, gaudint de la teva companyia i les teves históries, encara que a vegades la diferéncia d'edat era un obstacle per acabar-nos d'entendre.

Em queda el teu record, el temps que vaig viure fóra de casa i et venia a veure sempre que tornava i la inmortalitat de les imatges impreses que tinc per l'habitació.

Et trobo molt a faltar, àvia.