Junts

Recordo el dia en que per mi vas canviar. Després d'estar tot aquell temps parlant casi cada dia, per mi, era recolzar-me en tu en moments dificils, com a amic. Quan després d'estar pràcticament dos mesos parlant ens vam veure, vaig sentir una descárrega eléctrica dins meu, i vaig pensar: "Oh... Per què?" Poc a poc els llaços s'anaven fent més estrets, la complicitat era més afí, i jo sentía que t'ho podia explicar tot... A arribat un punt que no vull portar la conta dels mesos que fa que estem junts, sense dir-ho, que en el fons volem veure'ns... Ahir volia que et quedessis a dormir, amb mi, i no volia demanar-t'ho però les meves defenses d'autocontrol estaven pel terra i vaig deixar que veiessis el carinyo i l'estima que et tinc. Petons, carícies, respiracions agitades, un "queda't..." tímit, un somriure: ja ho havies pensat. Un suspir, ganes tens però et sobren obligacions que t'ho impedeixen...

Espero que mai perdem això que tenim, per molta distància i per moltes altres persones que se'ns creuin a la nostra vida.